Jaca, 30 de març de 2026. Un treball de cinc científics publicat per la revista Cold Regions Science and Technology en el seu número de març ha arribat a la conclusió que als Pirineus es registren allaus cada vegada més petites, però alhora també més freqüents. Han estudiat 57 episodis d’allaus registrats entre 1910 i 2014 a la vall de Canfranc i han comprovat que la variabilitat del clima —definida per l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (NAO)— condiciona les precipitacions i les temperatures i, amb això, la probabilitat d’allaus.

L’estudi s’ha elaborat en el marc del projecte europeu LIFE Pyrenees4Clima, en què participen les set regions que abasta la serralada (Andorra, Aragó, Catalunya, Euskadi, Navarra, Nova Aquitània i Occitània) i està liderat per l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic (OPCC-CTP). S’ha partit de la base que els Pirineus es troben entre les regions de criosfera de muntanya amb els nivells més alts d’activitat d’allaus del món (Eckert et al., 2024). El treball el signen cinc experts: Jaime Boyano Galiano, Alberto Muñoz Torrero i Juan Antonio Ballesteros Cánovas, tots tres del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN-CSIC); Juan Ignacio López Moreno, de l’Institut Pirinenc d’Ecologia (IPE-CSIC), i Osvaldo Franco-Ramos, de l’Institut de Geografia de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Aquest informe arriba després d’un hivern especialment tràgic, en què les allaus s’han cobrat la vida d’almenys vuit persones als Pirineus, l’última aquest passat 18 de març.

El estudi proporciona informació valuosa per a l’avaluació dels riscos i el desenvolupament d’estratègies adaptatives de gestió dels perills en entorns de muntanya afectats pel canvi climàtic. En concret, s’ha analitzat la relació entre el canvi climàtic i l’activitat de les allaus de neu als camins d’Estiviellas i Rinconada. Mitjançant registres històrics, anàlisi dendrocronològica, cartografia geomorfològica i dades climàtiques, es van reconstruir 30 episodis d’allaus a Estiviellas i 27 a Rinconada. Els resultats mostren que les allaus més grans es van produir amb més freqüència a la segona meitat del segle XX, mentre que en les darreres dècades s’han registrat episodis més petits, però més freqüents, confinats als vessants superiors.

La investigació també subratlla la importància de les pràctiques de reforestació i de les mesures de mitigació estructural implementades a la zona des de principis del segle XX, que han reduït la severitat dels riscos d’allaus, cosa que en demostra l’eficàcia.

Juan Antonio Ballesteros, un dels cinc signants de l’estudi, explica com han comprovat la tendència que «les allaus de menor freqüència, situades a les parts més altes, cada vegada són més freqüents, i poden afectar les infraestructures de protecció (dics, xarxes…) que serveixen, precisament, per mitigar els efectes de les grans allaus».

«El canvi climàtic genera situacions més variables i extremes»

En les allaus, «la variable de la temperatura hi influeix. Hi ha una tendència a l’augment del nombre d’allaus petites, és a dir, que són més freqüents. Això sí, les allaus grans, tot i que amb menys freqüència, continuaran arribant. Al segle XX ja hi ha hagut diverses grans allaus que han arribat fins al fons de la vall. Cada 20 o 30 anys hi ha una allau d’una certa importància», destaca Ballesteros.

El canvi climàtic «genera situacions més variables i extremes, com passa tant amb les pluges com amb la temperatura, i també amb la neu. D’aquesta manera, el mantell de neu és més inestable, i afecta sobretot a la part final de l’hivern. Un mantell de neu més inestable pot afectar, especialment, les activitats esportives d’hivern».

En una línia similar s’expressa Juan Terrádez, responsable de projectes a l’OPCC: «A determinades altituds del Pirineu encara hi ha poc instrumental instal·lat, i les sèries de dades disponibles sobre aquests fenòmens són relativament curtes i heterogènies, per la qual cosa encara cal completar la informació per descriure tendències estadísticament significatives que permetin relacionar amb claredat els esdeveniments extrems amb el canvi climàtic.»

En qualsevol cas, segons afegeix, «el canvi climàtic i la variabilitat climàtica influeixen de diverses maneres en la dinàmica i el risc d’allaus als Pirineus. Canvien la freqüència, el tipus i el moment de l’any en què es produeixen. La variabilitat climàtica natural, juntament amb la induïda per l’activitat humana, fa que les condicions meteorològiques durant la temporada d’allaus al Pirineu siguin cada vegada més variables, segons l’estat i l’estabilitat del mantell nival. Depenent de com s’estructurin les diferents capes de neu, poden augmentar els problemes de lliscament entre elles».

Terrádez conclou que «el canvi climàtic al Pirineu tendeix a reduir la quantitat total de neu, però al mateix temps pot augmentar la inestabilitat del mantell nival encara existent i, per tant, la variabilitat estacional i tipològica de les allaus: hi haurà menys episodis a cotes baixes, però més incertesa i episodis a altituds altes amb una proporció més gran d’allaus humides que no pas de seques». El coneixement és la base per poder actuar amb més eficàcia i hem d’avançar per definir mesures d’adaptació al canvi climàtic.

Altres estudis des del projecte Pyrenees4Clima

Una altra de les organitzacions que treballen en el projecte europeu LIFE Pyrenees4Clima és Météo-France. El seu director adjunt científic, Jean-Michel Soubeyroux, assenyala que hi ha «molt pocs estudis específics sobre les allaus als Pirineus». No obstant això, més enllà de la qüestió de com evolucionen els riscos d’allaus amb el canvi climàtic, «algunes investigacions també se centren en la mitigació dels seus efectes, la reducció de la vulnerabilitat d’infraestructures crítiques, l’exposició i molts altres aspectes». Dins del projecte Pyrenees4Clima, s’estan treballant dues línies de treball: «la creació d’unes bases de dades de gruixos de neu que permeten construir sèries històriques més completes de l’evolució del mantell nival als Pirineus» i, d’altra banda, «l’actualització de les projeccions climàtiques de la capa de neu als Pirineus».

Una altra d’aquestes entitats participants en les investigacions del Pyrenees4Clima és l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial Pirineus-Pyrénées, que té competència en la seguretat dels passos transfronterers del Portalet i del túnel de Bielsa-Aragnouet. Santiago Fábregas, membre de l’AECT, comparteix la feina dels investigadors del MCN i les conclusions de l’estudi, i recalca la «importància de prendre, interpretar i difondre dades nivometeorològiques, compartides amb els diferents actors implicats als Pirineus, per detectar indrets i situacions que poden comportar risc d’allaus; traslladant-ho als serveis meteorològics, gestors de carreteres, estacions d’esquí, serveis de rescat de muntanya, serveis municipals, entitats de recerca, federacions, clubs, etc.».

A més, assenyala l’interès de conèixer i registrar les causes i els efectes que provoquen les allaus, «especialment si aquesta ha causat danys personals i/o de manera significativa a béns i/o serveis. Es tracta de fer una mena d’autòpsia d’una allau» i aprendre del que ha passat per preparar-nos millor per al futur immediat.

En el marc del projecte Pyrenees4Clima, tots aquests experts continuen treballant per ampliar el coneixement sobre les nevades i les allaus als Pirineus, de manera que es puguin incrementar les mesures d’adaptació i millorar les condicions de seguretat per a les activitats humanes a la zona.