Els amfibis es troben entre els grups de vertebrats més vulnerables als canvis fisiològics induïts pel canvi climàtic. Els amfibis tenen una pell permeable, un cicle de vida bifàsic  i ponen ous sense closca, cosa que els fa extremadament sensibles a petits canvis de temperatura i humitat. S’ha demostrat que l’èxit reproductiu, les funcions immunitàries i el grau de sensibilitat a contaminants químics d’aquests animals poden veure’s afectats d’una forma directa l’escalfament global. Un dels efectes negatius més importants del canvi climàtic sobre la fisiologia dels amfibis són els canvis que es produeixen en el període de latència metabòlica durant la temporada hivernal. L’augment de la mortalitat i la disminució de la capacitat reproductiva de determinades poblacions de gripau comú (Bufo bufo), n’és un clar exemple: els hiverns cada vegada més suaus provoquen un escurçament del període de latència metabòlica hivernal i un empitjorament general de l’estat corporal d’un gran nombre d’individus. A més a més, les temperatures mínimes cada vegada més suaus, fan que aquests animals no entrin en un estat de latència total durant l’hivern, de manera que continuen consumint les seves reserves energètiques i reduint en conseqüència la seva massa corporal. La pèrdua de massa corporal incideix directament en la reducció de les probabilitats de supervivència . Esdeveniments climàtics extrems, com ara les sequeres i les onades de calor, també estan generant efectes negatius en les poblacions de determinats amfibis. S’ha demostrat que l’onada de calor de l’any 2003 va generar impactes negatius considerables en la supervivència de la granota comuna (Pelophylax perezi) a Europa . S'han constatat descensos poblacionals interanuals significatius de les poblacions de tritó pirinenc (Calotriton asper) en nou barrancs del Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut, el quals es troben directament relacionats amb els anys amb una major incidència d’esdeveniments climàtics extrems (principalment avingudes i sequeres).

Finalment, la fisiologia i el comportament dels invertebrats també poden veure’s afectats pels canvis en les condicions climàtiques. És el cas, per exemple, de la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa). Les poblacions d’aquests animals han augmentat el seu èxit reproductiu durant els darrers anys i han ampliat també la seva àrea de distribució en determinades zones dels Pirineus gràcies a l’augment de les temperatures mínimes i de la reducció dels dies de pluja.

Les espècies migratòries i les espècies, tant terrestres com aquàtiques, la temperatura corporal de les quals depèn de la temperatura ambiental, són especialment vulnerables a aquests canvis. Els canvis fenològics, a part de ser un bon indicador del canvi climàtic, tenen una importància ecològica crítica, ja que poden influir en la capacitat competitiva de les diferents espècies, i per tant, en l’estructura de les comunitats i el funcionament de l’ecosistema.

En el cas de les aus migratòries, la major variabilitat climàtica observada durant les darreres dècades està alterant els patrons migratoris de determinades espècies que resideixen de forma temporal als Pirineus. Entre els principals canvis que s’han documentat, hi trobem l’avançament de la data d’arribada al continent europeu a la primavera (s’ha observat en més de 100 espècies), l’endarreriment de la partença a la tardor, i en general, els canvis en els patrons migratoris, especialment intensos en les aus de mitja distància. L’avançament de la data d’arribada a Europa s’ha relacionat amb un augment de les temperatures hivernals a l’Àfrica subsahariana, lloc on hivernen la majoria d’aquestes espècies. D’altra banda, l’endarreriment de la partença a la tardor sembla estar relacionat amb les elevades temperatures registrades als llocs d’arribada. En particular, s’ha  estimat  que l’avançament mitjà de la data d’arribada ha estat del voltant de 0,16 dies per any des del 1959. Determinades espècies presenten un valor màxim de fins a 0,27 dies per any.

Els canvis fenològics també afecten els animals invertebrats. En el cas dels insectes, en els estudis duts a terme sobre els lepidòpters i les principals espècies d’insectes pol•linitzadors, s’ha observat que aquests animals són especialment sensibles als canvis de temperatura. Pel que fa als lepidòpters, s’ha observat que en les últimes dècades s’ha produït un avançament en la data dels primers albiraments de la majoria de les espècies estudiades, el qual sembla estar relacionat amb un augment de les temperatures mitjanes.

És molt probable que la tendència actual observada en els canvis fenològics d’un gran nombre d’espècies animals es mantingui i, fins i tot s’accentuï en el futur, a mesura que augmentin les temperatures i hi hagi una major variabilitat climàtica com a conseqüència de l’escalfament global. A part de modificar els calendaris fenològics de determinades espècies, l’efecte acumulat podria acabar alterant greument les interaccions entre les diferents espècies i afectar tots els nivells de la cadena tròfica, així com la dinàmica d’un gran nombre d’espècies i ecosistemes d’alta muntanya. 

En termes generals, s’estima que cada decenni es produirà un desplaçament mitjà de l’àrea de distribució geogràfica de les espècies europees d’aproximadament 17 km cap a latituds més elevades, i/o 11 m cap a altituds superiors. Un aspecte crític per a les espècies de fauna de muntanya és que els desplaçaments de tipus ascendent sovint es veuen limitats per altres factors associats a l’activitat humana, com ara la fragmentació de l’hàbitat o els canvis en l’ús del sòl. Aquests factors poden alterar la connectivitat entre àrees del territori i obstaculitzar les migracions cap a altituds superiors, i per tant, la capacitat de les diferents espècies per adaptar-se a les noves condicions. A més a més, els desplaçaments en altura a la muntanya comporten una pèrdua d’hàbitat, ja que l’àrea de distribució es redueix a mesura que s’ascendeix. Així doncs, algunes espècies corren el risc de quedar progressivament aïllades en petites àrees d’hàbitat, fet que augmenta la seva vulnerabilitat i fins i tot les posa en risc d’extinció com a conseqüència de la manca d’aliments i la cada vegada menor variabilitat genètica  de les seves poblacions.

En la majoria d’espècies d’alta muntanya, el límit inferior del rang de distribució es troba restringit per unes condicions climàtiques inadequades, mentre que el límit superior està condicionat per la disponibilitat d’un tipus particular de vegetació, espècie vegetal o hàbitat. Per aquest motiu, els canvis en el rang de distribució de les espècies pirinenques també dependran de la capacitat de la vegetació per desplaçar la seva àrea de distribució amb el pas temps: si la velocitat a la qual es desplacen les comunitats vegetals és menor que la velocitat a la qual varien les condicions climàtiques, les noves àrees de distribució potencial d’un gran nombre d’animals podrien disminuir de forma significativa en comparació amb les originals.

Pel que fa als mamífers, les espècies endèmiques d’alta muntanya amb una baixa capacitat de dispersió semblen presentar una distribució més sensible als efectes del canvi climàtic. Els principals factors que determinen la presència i distribució potencial de almesquera (G. Pyrenaicus) semblen ser les temperatures mitjanes estiuenques i el balanç hídric, dos factors que es preveu que variaran significativament al llarg d’aquest segle com a conseqüència de l’escalfament global. Si es confirmen les projeccions d’aquest model, els efectes del canvi climàtic, en sinergia amb la pèrdua d’hàbitat, poden posar en risc la supervivència d’aquesta espècie en un futur.

Així mateix, el rang de distribució de determinades espècies d’aus també podria disminuir als Pirineus. Si bé el fet de poder volar augmenta considerablement la capacitat de dispersió d’aquests animals, la reducció del rang de distribució de les comunitats vegetals de les quals depenen un gran nombre d’espècies podria resultar determinant en certs casos, com per exemple, la perdiu blanca (Lagopus muta pyrenaica). 

Les respostes fenològiques i els canvis en la distribució de les espècies poden tenir una repercussió negativa en les espècies de nivells tròfics  superiors i en general en aquelles espècies que interactuen entre sí establint sinergies de diferent naturalesa (relacions interespecífiques). Alguns exemples d’aquest fet són els casos dels sistemes herbívor-planta, o depredador-presa, ja que els canvis en la presència i/o abundància que afecten una determinada espècie incideixen també en la resta d’espècies relacionades mitjançant desfasaments o desajustos entre els calendaris fenològics. Aquests desfasaments poden alterar la capacitat de determinades espècies d’exercir funcions clau a l’ecosistema, i per tant també, el funcionament de l’ecosistema.

El desplaçament en altitud de l’àrea de distribució de les espècies natives pot comportar un avantatge competitiu que fomenti l’expansió i l’establiment de determinades espècies exòtiques, ja que aquestes troben nous nínxols climàticament idonis i amb un baix nivell competència pels recursos com a conseqüència del desplaçament les espècies originals.

De la mateixa manera, és probable que determinades àrees protegides que fins ara es trobaven interconnectades per mitjà de corredors naturals o artificials, quedin aïllades per a certes espècies que no toleren les noves condicions climàtiques dels corredors. Aquest fenomen podria ser especialment significatiu en els espais protegits amb presència d’espècies endèmiques caracteritzades per una capacitat de dispersió reduïda i un alt grau d’especialització ecològica.

• Afavorir la creació d’un catàleg d’àrees pirinenques especialment sensibles al canvi climàtic per a les zones de la serralada amb ecosistemes emblemàtics i únics, vulnerables o especialment sensibles o amb espècies amenaçades o endèmiques la distribució i característiques de les quals en dificulten el desplaçament;
• Promoure usos del territori pirinenc compatibles amb la conservació i amb capacitat d’esmorteir els efectes del canvi climàtic;
• Harmonitzar les polítiques d’adaptació de la resta de sectors amb l’objectiu de protegir, millorar i restaurar de la biodiversitat per tal de maximitzar les sinergies positives que s’estableixen entre elles (principi de desenvolupament sostenible);
• Enfortir i redirigir els actuals plans de seguiment i control d’espècies pirinenques vulnerables, plans de prevenció, control i gestió d’espècies exòtiques invasores i plagues tenint en compte els efectes potencials induïts pel canvi climàtic;
• Aprofundir en l’estudi del desplaçament dels rangs de distribució de les espècies provocat pel canvi climàtic i el potencial d’adaptació de les diferents espècies en risc;
• Actualitzar les llistes vermelles d’espècies tenint en compte la vulnerabilitat actual i potencial al canvi climàtic;
• Afavorir la creació de bases de dades transfrontereres, com ara els atles pirinencs d’espècies vegetals i animals;
• Promoure la creació de mecanismes, metodologies i fòrums participatius per tal de coordinar mesures d’adaptació intersectorials i transfrontereres adreçades a garantir la protecció de les espècies i hàbitats pirinencs especialment vulnerables al canvi climàtic;
• Fomentar la difusió d’iniciatives de “ciència ciutadana” als Pirineus, concebudes com a iniciatives de col·laboració efectiva entre ciutadans i investigadors per tal d’enriquir les bases de dades sobre els seguiments fenològics d’espècies, les observacions d’ecosistemes sensibles, la recopilació de dades de mostreig i els repositoris;
• Garantir la difusió efectiva de les accions d’adaptació promogudes, així com els avenços i els resultats obtinguts, a tots els actors interessats i a la societat.