Clima passat i present

Esteu aquí

El clima en el passat als Pirineos

Per entendre el canvi climàtic actual i posar-lo en un context global és imprescindible conèixer l’evolució del clima en el passat. Les interaccions entre l’atmosfera, la hidrosfera i la criosfera operen a escales temporals més grans que les dels mesuraments instrumentals. Gràcies a l’estudi de dipòsits glacials, fluvials i lacustres, entre d’altres, s’han reconstruït els principals canvis climàtics als Pirineus en el passat.

Durant el quaternari (últims 2,6 milions d’anys), la successió de períodes glacials i interglacials ha modelat el paisatge dels Pirineus i ha determinat l’evolució dels seus ecosistemes i, recentment, de les comunitats humanes. Tot i que la successió d’aquests períodes freds i càlids és sincrònica a escala planetària, la màxima extensió de les glaceres pirinenques va succeir fa 60.000 anys, i no fa 20.000 com a la resta d’Europa, amb lleugeres variacions entre valls. Aquesta peculiaritat és deguda a la posició meridional de les glaceres pirinenques i a la interacció entre els processos atmosfèrics i oceànics de l’Atlàntic Nord i els subtropicals. 

Durant l’última desglaciació, els canvis en la temperatura mitjana van ser de fins a 6 ºC, amb períodes de canvi climàtic ràpid de més d’1 ºC en unes quantes dècades. Durant l’holocè (últims 11.700 anys), els canvis en temperatura van ser menors, però s’han registrat nombroses fases humides/seques. L’últim mil·lenni es va produir una fase particularment seca i càlida (anomalia climàtica medieval, 900 - 1300 CE) que es podria considerar com el període amb més similituds amb l’actual pel que fa al canvi climàtic.

A aquest període li va seguir la petita edat de gel, última fase freda (1300 - 1850 CE) abans de l’escalfament global en què vivim. La variabilitat climàtica durant els últims dos mil anys està controlada principalment per les interaccions entre els processos atmosfèrics (NAO, Oscil·lació de l’Atlàntic Nord i EA, Atlàntic Est, Oscil·lació de l’Atlàntic Oriental i SCAN, Oscil·lació d’Escandinàvia), els canvis en els corrents oceànics, la insolació i el vulcanisme. Aquestes interaccions poden explicar, a més, els gradients regionals i temporals d’humitat i temperatura.

La taxa d’augment de temperatura durant l’escalfament global del segle XX és superior a la de les transicions glacial/interglacial i als canvis viscuts durant l’holocè. Dit d’una altra manera, la Terra mai no ha experimentat canvis climàtics tan ràpids com els d’ara.

El clima actual

 


Evolució de la temperatura mitjana entre el 1949 i el 2010. Font: projecte OPCC1.

Entre el 1949 i el 2010 la temperatura mitjana als Pirineus ha experimentat un clar augment, tot i que l’escalfament no ha estat ni constant ni regular.  Fins al 1980 han predominant les anomalies negatives, amb una tendència al descens de les temperatures. A partir dels anys 80, es va invertir aquesta tendència, amb anomalies positives sistemàticament ascendents fins a l’actualitat. La tendència de l’indicador d’augment de temperatura mitjana anual per al conjunt del període analitzat és positiva i estadísticament significativa, i el seu valor és de prop de 0,2 °C per dècada (figura 1).

Aquest augment de la temperatura durant els 50 darrers anys (1949-2010) ha estat general a tota la serralada pirinenca, amb poques diferències entre el vessant nord i el vessant sud, i més marcat durant l’estació estival (juny, juliol i agost).


Figura 1. Evolució de la temperatura mitjana anual al conjunt dels Pirineus durant el període 1959-2010. Es mostra l’anomalia anual respecte al valor mitjà del període de referència 1961-1990 (en vermell, positiva; en blau, negativa) i l’evolució de la mitjana mòbil per a un període de deu anys (línia negra). Font: Projecte OPCC1

De tota la sèrie, l’any més càlid va ser el 1997, amb una temperatura mitjana superior en 1,5 °C al valor mitjà del període 1961-1990, seguit dels anys 2003 i 2006. Al contrari, el 1972 va ser el més fred, amb 0,8 °C per sota de la mitjana de referència, seguit dels anys 1963 i 1980. 


Evolució de la precipitació mitjana entre 1949 i 2010. Font: projecte OPCC1 

 

Pel que fa les precipitacions, s’observa un predomini cap al descens dels volums anuals, sobretot atès el descens durant hivern i estiu. L’indicador climàtic per a la precipitació mostra una tendència a la disminució de les precipitacions de prop del 2,5 % per dècada durant els 50 darrers anys (segons dades de 1949-2010).


Figura 2. Evolució de la precipitació anual al conjunt dels Pirineus durant el període 1959-2010. Es mostra l’anomalia anual respecte al valor mitjà del període de referència 1961-1990 (en verd si és positiva, en groc si és negativa) i l’evolució de la mitjana mòbil per a un període de deu anys (línia negra). Font: Projecte OPCC1

El valor d’aquesta tendència presenta una gran variabilitat d’any en any, i fins i tot entre dècades. En general, durant les darreres dècades han predominat els anys secs, amb quantitats anuals de precipitació bastant inferiors a la mitjana del període de referència, però amb intermitència d’alguns anys molt plujosos, amb precipitacions, en canvi, per sobre de la mitjana del període. Quant a les diferències territorials, la disminució de la precipitació anual ha estat més gran al vessant sud que al vessant nord, encara que els contrastos no són importants. Tot i que la tendència a la disminució de les precipitacions no presenta un comportament estacional clar ni significatiu en l’àmbit estadístic, sí que resulta lleugerament més marcada a l’hivern i a l’estiu.

 


Evolució de la capa de neu entre el 1949 i el 2010. Font: projecte OPCC1

L’anàlisi de l’evolució de la capa de neu durant l’últim mig segle presenta complicacions, ja que no existeix una sèrie temporal de dades històriques prou contínua i robusta. Això és perquè la instal·lació i el manteniment instrumental per realitzar els mesuraments necessaris es complica a mesura que s’ascendeix en altura. No obstant això, a partir de les sèrie de dades provinents de la xarxa de balises del vessant sud, s’ha identificat un descens estadísticament significatiu de la capa de neu en aquest sector des del 1950 fins als nostres dies (figura 3).


Figura 3. Evolució de la capa de neu el mes d’abril, entre el 1949 i el 2010, simulada a partir de la relació entre temperatura i precipitació hivernal i l’acumulació de neu en una xarxa de balises del vessant sud dels Pirineus. Font: Projecte OPCC1

Geoportal

 

 

 

 

Accedir

Comitè tècnic i Comité executiu

Govern d'Andorra Région Nouvelle-Aquitaine Gobierno de Aragón Generalitat de Catalunya Eusko Jaurlaritza | Gobierno Vasco Occitanie Nafarroako Gobernua | Gobierno de Navarra


Comitè de coordinació i socis del projecte OPCC2

FORESPIR CTP Universidad Zaragoza IPE - CSIC Conservatorie Botanique National EEAD - CSIC brgm


Cofinançadors del projecte OPCC2

Occitanie alima'agri POCTEFA Fundación Biodiversidad PIMA adapta

OBSERVATORI PIRINENC DEL CAMBI CLIMÀTIC

Avenida Nuestra Señora de la Victoria, 8
22.700 - Jaca
Huesca - España

+34 974 36 31 00
info_opcc@ctp.org

Contactà