No obstant això,  és molt probable que una major freqüència i intensitat de les sequeres i d’altres extrems climàtics, com ara les pluges intenses i les onades de calor que es preveu que es produiran el proper decenni, tinguin un impacte negatiu sobre les pastures i fins i tot anul·lin l’efecte fertilitzant associat a una concentració més elevada de CO₂ i de l'increment de les temperatures. 

Malgrat tot, hem de suposar que la magnitud, i també el signe d’aquests efectes, presentaran una gran variabilitat, tant espacial com temporal. En aquest sentit, és molt probable que els efectes negatius sobre el creixement de les pastures siguin predominants durant la temporada estival i a les zones del massís d’influència mediterrània, mentre que els efectes positius seran més notables durant la tardor i la primavera, així com a les zones d’influència atlàntica. A part d’afectar la producció de les pastures, els canvis en les condicions climàtiques i ambientals podrien modificar la distribució actual de diferents espècies, i alterar la composició de les espècies típiques de les comunitats farratgeres de muntanya, o afavorir l’acceleració del procés de matorralització de les pastures, a través del qual el matorral va cobrint zones anteriorment ocupades per pastures d'alta muntanya.

A més a més, els extrems climàtics, com ara les onades de calor i les sequeres, estan provocant canvis físics i químics a les plantes, canvis que sovint produeixen danys als teixits cel·lulars, amb la conseqüent pèrdua de qualitat de les pastures. Tots aquests elements poden provocar una disminució de la qualitat i quantitat de la producció farratgera i alterar en conseqüència el rendiment i la qualitat final de la producció animal i dels productes que s’en deriven com ara els productes carnis o lactis. 

Gràcies a l’increment de les temperatures mitjanes i al descens del nombre de dies amb gelades, els cultius especialment sensibles al fred, com la vinya i l’olivera, podrien ampliar la seva àrea de distribució potencial cap a terrenys que es trobin a una major latitud i altitud, on fins ara les condicions climàtiques no ho feien possible.

S'ha estimat que la floració del blat s’ha avançat un promig de 0,35 ± 0,15 dies per any entre els anys 1985 i 2014. De forma anàloga a la floració, la data de maduració o d’ompliment del gra, i per tant del moment de recol·lecció, s’ha avançat considerablement en els últims trenta anys. Aquest avançament provoca una acceleració considerable del cicle vegetatiu dels cultius. En general, un cicle vegetatiu accelerat es tradueix en un menor rendiment dels cultius, ja que comporta un ús menys eficient de l’energia tèrmica, de la radiació solar i dels recursos hídrics disponibles.

En el cas del sector vitícola, l’avançament de la floració i de la recol·lecció podria provocar una disminució significativa de la producció en certes àrees (Ponti et al., 2015). Fraga et al., 2016, han valorat que la data de floració i de recol·lecció del raïm a les dues vessants del prepirineu, podria avançar-se 30 ± 10 dies i 40 ± 10 dies respectivament entre els anys 2040-70 respecte al període de 1980- 2005. Un dels efectes negatius observats durant les últimes dècades és conseqüència del fet que la maduració primerenca coincideix amb una freqüència cada cop més elevada d’esdeveniments climàtics extrems, com ara les onades de calor i les pluges intenses durant els mesos d’estiu. Aquestes circumstàncies poden afectar el raïm, ja que el fruit absorbeix i perd molta aigua en poc temps. Aquest efecte d’hidratació i dessecació excessiva continuada com a conseqüència d’un excés puntual de calor i aigua provoca sovint el trencament de la pell del fruit i fa que la fuita madura es podreixi abans de ser collida (Lareboullet et al., 2013). Si bé un augment moderat de la temperatura pot incrementar la productivitat de la vi, també pot alterar la qualitat de la collita i les propietats del producte final (el vi tindrà un grau alcohòlic més elevat). És probable que a mesura que s’intensifiquin els efectes del canvi climàtic, el sector es vegi obligat a modificar progressivament les tècniques de producció i, fins i tot, a substituir les varietats conreades per d’altres que s’adaptin millor a les noves condicions agro-climàtiques, fet que planteja tota una sèrie de problemes per a la producció amb denominació d’origen, la qual es troba lligada a llocs i varietats específiques dels Pirineus.

Un aspecte fonamental per garantir que els cultius creixen correctament és la relació entre la disponibilitat i la demanda d’aigua. L’augment de la variabilitat en el règim de les precipitacions i en la freqüència i intensitat de les sequeres està provocant un desequilibri entre la creixent demanda hídrica dels cultius i la cada cop menor disponibilitat d’aigua al sòl, fet que origina el que en termes agronòmics es defineix com dèficit hídric dels cultiuss.

 

Quan se sotmet els animals a un estrès tèrmic, aquests redueixen també el consum d’aliments i l’activitat metabòlica, cosa que afecta directament el seu estat de nutrició i rendiment reproductiu (Roy i Prakash, 2007; Mader, 2007) i, en general, la seva salut i benestar.  Si les condicions d’estrès tèrmic es perllonguen durant períodes llargs de temps, augmenta fins i tot el risc que l’animal mori. El THI (Temperature Humidity Index en anglès) és un indicador de l’estrès tèrmic que combina valors de temperatura i humitat ambiental. En les últimes dècades, aquest índex ha augmentat el seu valor a tot Europa i ha provocat un impacte negatiu en la ramaderia.

És molt probable que en un futur, les situacions d’estrès tèrmic que afecten el bestiar siguin més freqüents i intenses també als Pirineus. Si no s’adopten les mesures adequades d’adaptació, el canvi climàtic pot afectar negativament la rendibilitat de les explotacions ramaderes del massís, especialment les explotacions intensives situades a les valls de mitja muntanya durant els mesos d’estiu.

PD’altra banda, el canvi climàtic també es considera com un dels factors implicats en l'augment de la propagació i transmissió d’organismes que provoquen malalties i dels seus vectors de difusió, en sincronia amb la major mobilitat de béns i persones. En conseqüència, és molt probable que l’augment previst en les temperatures mitjanes ampliï també l’àrea de distribució de determinats vectors de malalties ja presents al territori del Massís, on les condicions climàtiques s’han adequat als seus cicles biològics, i que faciliti també la importació, implantació i expansió de nous organismes patògens. A més a més, també pot ser que disminuixi la durada del cicle de desenvolupament dels vectors autòctons i que es perllongui com a conseqüència l’estació idònia per a la transmissió dels agents patògens

 

. La durada de l’estació sense gelades es considera el període més favorable per a que creixin la majoria de plantes i cultius, i d’aquest calendari depenen els moments clau en el cicle vital dels diferents cultius, com la floració o el període d’ompliment del fruit. En les últimes dècades s’ha allargat el període comprès entre les últimes gelades de primavera i les primeres gelades de tardor, cosa que es tradueix en un augment dels dies sense gelades a tot Europa. Pel que fa als Pirineus, s’ha estimat que el nombre de dies amb gelades ha disminuït al voltant de -0,4 ± 0,2 dies per dècada durant el període comprès entre els anys 1985 i 2014. A les zones de cultiu dels Pirineus, on les baixes temperatures i les oscil·lacions tèrmiques són el principal factor limitant, l’augment de les temperatures mínimes durant l’estació hivernal i l’inici de la primavera podria provocar un increment de la producció dels cultius més sensibles al fred. No obstant això, en determinats cultius, aquestes variacions podrien provocar fins i tot més danys que beneficis, ja que unes temperatures mínimes més elevades podrien bloquejar el desenvolupament dels mecanismes de protecció natural de les plantes contra el fred. Sense aquestes eines naturals, les gelades tardanes puntuals, cada vegada més freqüents, podrien generar pèrdues importants, especialment en els cultius que s’hagin desenvolupat de forma prematura.

D'altra banda, com més elevada és la concentració de CO₂ a l'atmosfera, més alta és la taxa fotosintètica i major la capacitat de la planta per créixer i fixar el carboni atmosfèric. No obstant això, aquest augment no serà lineal, i no tots els cultius reaccionaran de la mateixa manera, ja que el seu comportament varia en funció del tipus de metabolisme.Els cultius amb un metabolisme de tipus C3 (gra, arròs, alfals, soja i gran part de les plantes de fruit), responen millor a l’augment de la concentració de CO₂  que les plantes amb un metabolisme tipus C4 (blat de moro, mill, melca, etc.), ja que aquestes últimes ja disposen d’un procés fotosintètic molt eficient, i per tant, responen de manera menys significativa a l’augment de la concentració de CO₂ atmosfèric.

No obstant això, cal subratllar que el possible efecte fertilitzant associat a l’increment de la concentració de CO2 es veurà fortament limitat i condicionat, a part de per una menor disponibilitat hídrica, per altres factors limitants directament relacionats amb el canvi climàtic, com ara la menor presència i disponibilitat de carboni orgànic al sòl, una freqüència i intensitat més elevada dels esdeveniments climàtics extrems i un augment de la difusió de paràsits i d’altres organismes nocius.Tots factors influïts pel canvi climàtic.

Hi ha tres mecanismes principals pels quals el canvi climàtic influeix en la propagació i aparició de noves plagues. D’una banda, les noves condicions climàtico-ambientals poden facilitar el desenvolupament de determinats organismes nocius durant certs períodes de l’any, cosa que abans no passava gràcies a què les temperatures eren més baixes. El fet que les temperatures mínimes siguin cada cop més elevades pot provocar que determinats organismes considerats com una plaga dels cultius duguin a terme més cicles reproductius i que, en conseqüència, augmenti la incidència de les plagues als cultius. En segon lloc, pot ser que les noves condicions climàtiques generin zones climàticament idònies per a l’expansió de nous organismes nocius introduïts accidentalment des de zones més càlides, que es podrien propagar ràpidament com a conseqüència de la manca de competidors i predadors naturals. Finalment, la major freqüència i intensitat dels estats d’estrès abiòtic induïts pels esdeveniments climàtics extrems, pot incrementar la sensibilitat dels cultius a l’atac dels organismes patògens.

Entre els principals reptes als quals ha de i haurà de fer front el agropastoralismo pirinenc en els propers decennis, des del OPCC destaquem:

• Reduir les incerteses sobre els riscos més importants, els possibles efectes negatius i la pressió futura sobre els ecosistemes agropastorals dels Pirineus

• Augmentar la resiliència dels sistemes agropastorals de muntanya per poder fer front a la pressió del canvi climàtic

• Promoure una gestió conservativa dels sòls per tal d’augmentar-ne la fertilitat natural i maximitzar el seu paper com a embornal de carboni

• Afavorir l’adopció de mesures de gestió que garanteixin un ús sostenible dels recursos hídrics en el marc d’una gestió integral dels recursos.

• Fomentar la implantació de sistemes de vigilància d’organismes patògens i malalties emergents del bestiar i dels cultius

• Limitar l’abandonament del sector i incentivar-ne la diversificació i la modernització tenint en compte els reptes que planteja el canvi global sota la perspectiva del canvi climàtic